[ѕαи]*
| --- | Temas
|
Marina Tómame, oh noche eterna, en tus brazos y llámame hijo tuyo. Soy un rey que voluntariamente abandoné mi trono de ensueños y cansancios. Mi espada, pesada en brazos flojos, a manos viriles y calmas entregué; y mi cetro y mi corona los dejé en la antecámara, hechos pedazos. Mi cota de malla, tan inútil, mis espuelas, de un tintinear tan fútil, las dejé en la fría escalinata. Me desnudé de realeza cuerpo y alma. Y regresé a la noche antigua y calma como el paisaje al morir el día. En aquest poema remarco com Pessoa utilitza una gran sinceritat. S'entrega totalment. Trobo que en una poesia és realment molt màgic si es troba sinceritat a les paraules. Aquest poema l'he elegit ja que realment té molta part de raó, ja que a la vida s'ha de ser un mateix i no pas disimular coses que tens, o voler fer veure que n'en tens d'altres. Per acabar diu que tothom té la seva pròpia lluentor. El poema es forma per una sola estrofa composta per sis versos. És un poema senzill però amb paraules clares i penetrants. Escolteu aquest silenci Aquest poema m'ha sobtat molt, en poques paraules diu gran cosa. El silenci sembla que no diu res, però és més aviat el contrari. Es podria dir mil coses per definir el silenci, però el millor és no dir res. Aquest vers és el present. El vers que heu llegit ja és el passat Els mots Aquest poema m'ha agradat ja que porta molta raó, quan dius una cosa ja queda en el passat; quan l'estàs dient és el present, però molt ràpidament passa a ser part del passat. I quan veus un text que has de llegir en un futur inmediat, formaria part del futur, després del present i més tard, del passat. A part, tracta d'un tema que fa refelxionar molt. POEMES DE JOAN VINYOLI. LA NIT I EL DIA Ets una tarda fosca amb crits vermells 29/05/2007
Marina__*
Tot és vora mar i núvols, amor meu,
ofegar-nos i no, tots dos, jugar
a les dues escumes, emmarcades
pel temps, l'ocell transeünt
i les meves ones, que moren al teu cor.
Celebrem-ho. Si ara ens besem
és que ens ho devíem i mai no n'hi haurà prou.
Estem malalts, és a dir, maleïts,
i et porto unes flors, encara calentes,
d'aquella terra, saps?, on havíem de viure.
Ho veus? Sí, ho veus. Enamorats,
obscens sobretot, llepats per la llengua
de l'aigua del mal, que ens neteja de Déu,
sense fita nocturna ni cap primer record,
no morirem de mort sinó de vida.
(L'ocell que udola, Barcelona, Columna, 1990) Marina et fa veure amb una conclusió que la vida és el que et fa morir, ja que si ets feliç com ho és ell amb el seu amor és quan pot morir, i a la seva conclusió apunta que ja si mor morirà de vida ja que és plenament feliç. Marina està format per tres estrofes compostes cada una d’elles per cinc versos respectivament. A la primera estrofa comença per introduir-nos una història d’amor, la seva.A la segona estrofa ens fa veure que li encanta la seva situació i com ho crida, ho vol manifestar en forma de besar-se amb la noia. Diu que estan maleïts per l’amor, malalts d’amor.Finalment, a la tercera estrofa, és quan conclueix el poema dient que estan enamorats, i que quan morin moriran feliços, ja que han viscut com ells més han desitjat. 
28/05/2007
Poeta del mes_ Mārius Sampere
Màrius Sampere i Passarell (Barcelona, 1928) és un poeta que no va començar a publicar la seva obra fins a finals dels anys seixanta amb’L Home i el límit, que va guanyar el premi Carles Riba en 1963 i va ser publicada cinc anys més tard. Durant la dècada dels setanta i vuitanta va guanyar diversos guardons com el Recull-Maria Ribas i Carreres de poesia o el Miquel de Palol, de Girona. Entre els noranta i principis del 2000 ha rebut el reconeixement del públic i de les institucions a la seva trajectòria amb premis com el qual atorga la Institució dels Lletres Catalans o el Serra’d Or de la crítica pel poema Subllum. 
08/05/2007
Poema2
Abdicación
Poema1
Para ser grande, sé entero. Nada... Para ser grande, sé entero. Nada
tuyo exageres o excluyas.
Sé todo en dada cosa. Pon cuanto eres
en lo mínimo que hagas,
Así en cada lago la luna entera
brilla, porque alta vive.
24/04/2007
Fernando Pessoa
Fernando António Nogueira Pessoa (Lisboa, 13 de juny de 1888 — Lisboa, 30 de novembre de 1935), més conegut com Fernando Pessoa, és un dels majors poetes i escriptors de la llengua portuguesa i de la literatura europea. Va tenir una vida discreta, centrada en el periodisme, la publicitat, el comerç i, principalment, la literatura, en la qual es va desdoblegar en diverses personalitats conegudes com heterónimos. De dia Pessoa es guanyava la vida com traductor. A la nit escrivia poesia. No escrivia "la seva" pròpia poesia, sinó la poesia de diversos autors ficticis, diferents en veu, estil i maneres. Va publicar sota diversos heterónimos (dels quals els més importants són Ricardo Reis, Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Bernardo Soares), i fins i tot va publicar crítiques contra les seves pròpies obres signades per les seves heterónimos. Havent viscut la major part de la seva joventut a Sud-àfrica, on va estudiar durant la seva joventut, la llengua anglesa va tenir importància en la seva vida, doncs Pessoa traduïa, treballava i pensava en aquest idioma. La figura enigmàtica que es va convertir motiva gran part dels estudis sobre la seva vida i la seva obra. Va morir per problemes hepàtics als 47 anys en la mateixa ciutat que naixés, deixant una descomunal obra inèdita que encara suscita anàlisi i controvèrsies. 
19/02/2007
JOAN BROSSA
JOAN BROSSA
-ja ha quedat enrera després de la lectura.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra
percepció.
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.JOAN BROSSA
Joan Brossa i Corb, poeta en idioma català per al qual no existien distincions de gènere (literari, escènic, visual, objetual...), va néixer el 19 de gener de 1919 i va morir el 30 de desembre de 1998 a Barcelona.Va participar en la Guerra Civil Espanyola, en el bàndol republicà, en la qual va resultar ferit. Va anar en plena contesa quan es va iniciar en l'escriptura. L'interès en la psicologia i l'obra de Freud li suggereixen la creació d'imatges hipnagógicas i li acosten a l'automatisme psíquic i al surrealisme.Mallarmé, para Brossa un exemple de rigor intel·lectual i un autèntic precursor del cal·ligrama, abans fins i tot que el propi Apollinaire, li inspiren la creació de poesia visual. En 1941 coneix al poeta J.V. Foix, màxim exponent del surrealisme literari català del període anterior a la Guerra Civil, qui es converteix en altra influència important i a través del com entra en contacte amb els integrants del grup ADLAN, amb el pintor Joan Miró i el dinamitzador artístic Joan Prats. Amb ells explora les diverses avantguardes europees, entre unes altres el surrealisme i el dadaísmo. En 1948 participa en la creació de la revesteixi Dau al Set amb els pintors Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats, el polígrafo Juan Eduardo Cirlot i el filòsof Arnau Puig, que significa un punt de referència cabdal per a l'avantguarda artística catalana de l'època, en clar contrast amb el marasme intel·lectual imperant sota el primer franquisme. La relació (1947-1951) amb el poeta brasiler Joo Cabral de Melo Net, l'amistat del qual conservarà tota la vida a pesar que no es tornaran a veure fins a 1993, li retorna el contacte amb la realitat quotidiana i li incita a conèixer el marxisme. L'obra de Brossa guanya en profunditat política i assumeix un compromís social que mai abandonarà.La lectura de filosofia i religions orientals, especialment sobre el zen li reafirmen en la seva vivència de la importància de la senzillesa de les coses i la recerca de l'equilibri. No menysprea, no obstant això, la perfecció formal, per a això s'exercita en el soneto (com el seu referent Mallarmé), l'oda en estrofa sàfica i singularment en la sextina, dificilísima composició poliestrófica d'origen medieval. La seva obra literària, de dimensions enormes i en part encara inèdita, va ser redactada exclusivament en llengua catalana. Públicó uns 80 llibres. Ha estat objecte de traduccions a l'espanyol, al francès, a l'anglès, a l'alemany, a l'italià, al portuguès, al suec, al neerlandès, a l'hongarès, al polonès, al checo, al japonès i a l'esperanto. Gràcies a la immediatesa de la seva poesia visual, objetual i corpòria ha arribat a ser universalment conegut, àdhuc a risc que el gènere més conreat pel poeta, el literari en general, segueixi sent gairebé desconegut fins i tot en ambients internacionals que valoren a Brossa menjo artista plàstic de referència. Joan Brossa va ser guardonat amb els premis Lletra d'Or (1981), Ciutat de Barcelona (1987), Medalla Picasso de la UNESCO (1988), Nacional d'Arts Plàstiques (1992) i Nacional de Teatre (1998). Era membre d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. En 1999 i a títol pòstum va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.15/01/2007
Joan Vinyoli.
Joan Vinyoli (Barcelona 1914-1984) Poeta d'una fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestionava des de l'interrogant de la fe. El va incitar a escriure una frase de Rilke: "la poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències". Va guanyar el premi Óssa Menor, 1951, amb el recull Les hores retrobades. Amb el poemari Tot és ara i res, (1970), li va arribar el reconeixement de la crítica i a partir d'aleshores va publicar de forma regular. El darrer poemari, Passeig d'aniversari (1984), va rebre nombrosos premis, entre els quals el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. Les seves traduccions de Rainer M. Rilke es van recollir en les publicacions Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985). Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.18/12/2006
Joan Vinyoli~
branques del mateix bosc
d'alzines i de roures.
No s'hi fan
flors noves.
L'heura
silenciosa apaga tota fressa
de passos.
aigües del son a traficar amb els peixos
de la memòria
al menys distanciadament
possible,
no perquè et responguin
veus abissals,
tan sols el moviment
de l'aigua negra, sumptuosa, rica
de qui sap quins secrets.
Estranyes nits...
Albes després:
el ganivet del dia
clivella els finestrons, penetra, llis,
un fi corrent de llum,
voleien
llençols blanquíssims, grans ocells, posant-se
sobre els pallers cremant de groc,
el rec
brogent es precipita en el saltant,
que l'engoleix.
S'estenen blats fins a la ratlla
de l'horitzó.
Els cavalls es desboquen.TARDA FOSCA
al fons d'un bosc d'alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?
la solitud, els somnis, el destí;
allò que és trànsit vers una altra vida,
la llum entre dos clars, vull retenir.
Com una rel desfent-se de la terra
cap a la llum d'inaccessibles astres,
així m'arrenca com el torb insomne
l'amor i em lliura a un altre. No hi penetra a penes
el sol.
Tens molt de fred
a l'hivern i ja no te'l saps treure.
Les fulles se'ns confonen
espessament.
Esperem la destral
del boscater, sense por.
Enlaces
.