Marina__*
Marina
Tot és vora mar i núvols, amor meu,
ofegar-nos i no, tots dos, jugar
a les dues escumes, emmarcades
pel temps, l'ocell transeünt
i les meves ones, que moren al teu cor.
Celebrem-ho. Si ara ens besem
és que ens ho devíem i mai no n'hi haurà prou.
Estem malalts, és a dir, maleïts,
i et porto unes flors, encara calentes,
d'aquella terra, saps?, on havíem de viure.
Ho veus? Sí, ho veus. Enamorats,
obscens sobretot, llepats per la llengua
de l'aigua del mal, que ens neteja de Déu,
sense fita nocturna ni cap primer record,
no morirem de mort sinó de vida.
(L'ocell que udola, Barcelona, Columna, 1990) Marina et fa veure amb una conclusió que la vida és el que et fa morir, ja que si ets feliç com ho és ell amb el seu amor és quan pot morir, i a la seva conclusió apunta que ja si mor morirà de vida ja que és plenament feliç. Marina està format per tres estrofes compostes cada una d’elles per cinc versos respectivament. A la primera estrofa comença per introduir-nos una història d’amor, la seva.A la segona estrofa ens fa veure que li encanta la seva situació i com ho crida, ho vol manifestar en forma de besar-se amb la noia. Diu que estan maleïts per l’amor, malalts d’amor.Finalment, a la tercera estrofa, és quan conclueix el poema dient que estan enamorats, i que quan morin moriran feliços, ja que han viscut com ells més han desitjat.
Màrius Sampere i Passarell (Barcelona, 1928) és un poeta que no va començar a publicar la seva obra fins a finals dels anys seixanta amb’L Home i el límit, que va guanyar el premi Carles Riba en 1963 i va ser publicada cinc anys més tard. Durant la dècada dels setanta i vuitanta va guanyar diversos guardons com el Recull-Maria Ribas i Carreres de poesia o el Miquel de Palol, de Girona. Entre els noranta i principis del 2000 ha rebut el reconeixement del públic i de les institucions a la seva trajectòria amb premis com el qual atorga la Institució dels Lletres Catalans o el Serra’d Or de la crítica pel poema Subllum. 