Poema2
| Abdicación |
Tómame, oh noche eterna, en tus brazos y llámame hijo tuyo.
Soy un rey que voluntariamente abandoné mi trono de ensueños y cansancios.
Mi espada, pesada en brazos flojos, a manos viriles y calmas entregué;
y mi cetro y mi corona los dejé en la antecámara, hechos pedazos.
Mi cota de malla, tan inútil, mis espuelas, de un tintinear tan fútil,
las dejé en la fría escalinata. Me desnudé de realeza cuerpo y alma.
Y regresé a la noche antigua y calma como el paisaje al morir el día.
En aquest poema remarco com Pessoa
utilitza una gran sinceritat. S'entrega
totalment.
Trobo que en una poesia és realment
molt màgic si es troba sinceritat a les paraules.
Fernando António Nogueira Pessoa (Lisboa, 13 de juny de 1888 — Lisboa, 30 de novembre de 1935), més conegut com Fernando Pessoa, és un dels majors poetes i escriptors de la llengua portuguesa i de la literatura europea. Va tenir una vida discreta, centrada en el periodisme, la publicitat, el comerç i, principalment, la literatura, en la qual es va desdoblegar en diverses personalitats conegudes com heterónimos. De dia Pessoa es guanyava la vida com traductor. A la nit escrivia poesia. No escrivia "la seva" pròpia poesia, sinó la poesia de diversos autors ficticis, diferents en veu, estil i maneres. Va publicar sota diversos heterónimos (dels quals els més importants són Ricardo Reis, Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Bernardo Soares), i fins i tot va publicar crítiques contra les seves pròpies obres signades per les seves heterónimos. Havent viscut la major part de la seva joventut a Sud-àfrica, on va estudiar durant la seva joventut, la llengua anglesa va tenir importància en la seva vida, doncs Pessoa traduïa, treballava i pensava en aquest idioma. La figura enigmàtica que es va convertir motiva gran part dels estudis sobre la seva vida i la seva obra. Va morir per problemes hepàtics als 47 anys en la mateixa ciutat que naixés, deixant una descomunal obra inèdita que encara suscita anàlisi i controvèrsies. 