El poeta del mes
INFORMEM-NOS SOBRE SALVADOR ESPRIU
Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners el 1913. Estudià Dret i Lletres a la Universitat de Barcelona. Pot ésser considerat com un dels millors poetes catalans de la segona meitat d'aquest segle. La seva obra abasta també la narració i el teatre. Els principals reculls en què s'aplega la seva poesia són Cementiri de Sinera, Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur, La pell de brau i Llibre de Sinera. La seva poesia ha estat definida per ell mateix com a meditació constant de la mort. La vida és un "laberint grotesc" -s'hi refereix en la seva obra en prosa Ariadna al laberint grotesc-; al final d'aquest, hom troba la mort : la fi absoluta de l'home, el no-res. La seva visió de la vida, tremendament pessimista, com la de molts autors contemporanis -pensem en Camus, si més no-, no desemboca en una desesperació capaç de menar al suïcidi, sinó en una ètica agnòstica que valora la vida terrenal com a única certa. Però Espriu no es para en la sola contemplació de la mort. En treu una lliçó : cal viure, perquè aquesta vida, al capdavall, és l'únic bé de l'home. I perquè estima la vida, estima la "sagrada vida de l'arbre" i també la seva "dissortada pàtria". Pel que fa a la seva creació teatral, cal esmentar en un lloc molt destacat la Primera història d'Esther. L'acció té lloc, d'una manera indestriable, a l'antigua Susa i a la Sinera del poeta; la situació del poble jueu sota Asuer esdevé la clau que permet d'interpretar la situació de la Catalunya contemporànea i la posició cívica de l'autor.Salvador Espriu va morir al 1985.
LA SEVA POESIA
| Les roses recordades Recordes com ens duien aquelles mans les roses de Sant Jordi, la vella claror d'abril ? Plovia a poc a poc. Nosaltres, amb gran tedi, darrera la finestra, miràvem, potser malalts, la vida del carrer. Aleshores ella venia, sempre olorosa, benigna, amb les flors, i tancava fora, lluny, la sofrença del pobre drac, i deia molt suament els nostres petits noms, i ens somreia. |
Aquest poema de Salvador Escriu l’he escollit perquè m’agrada. I m’agrada perquè sento la nostàlgia posada en aquesta poesia. Parla d’un record, una imatge en el pasta. Aquest és un record ple d’amor, dels dies de Sant Jordi. El poema fa com si es dirigís a algú, segurament a la seva estimada, pel fet de parlar-li tendrament d’aquella situació
Versos, enllà del camí
D'un vell color de plata jo voldria que fossin els meus versos: d'un noble, antic color de plata. Davant la mort, que porta secrets senyals al rostre que jo veig en mirar-me, cerco amb ells extingides veus del mar, pas de núvol, les distants primaveres. Trist i lliure, camino, davant la mort que em mira, a la llum, per la plata antiga dels meus versos. |
Aquest poema m’agrada per les dures paraules que fa servir el narrador.
Veu la mort davant seu i principalment el que fa és assumir-ho i continuar endavant.
També ens descriu com nota aquest futur ; diu que nota senyals de vellesa al seu rostre, del pas del temps i de tota la seva experiencia.
El color plata fa referència a la noblesa, a tot el que ha passat. Al primer i últim vers fa referència a això, als versos que va escriu-re en el passat, per tant, a tot el que va passar