[ѕαи]*
| --- | Temas
|
Se muestran los artículos pertenecientes al tema Joan Vinyoli. POEMES DE JOAN VINYOLI. LA NIT I EL DIA Ets una tarda fosca amb crits vermells 15/01/2007
Joan Vinyoli.
Joan Vinyoli (Barcelona 1914-1984) Poeta d'una fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestionava des de l'interrogant de la fe. El va incitar a escriure una frase de Rilke: "la poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències". Va guanyar el premi Óssa Menor, 1951, amb el recull Les hores retrobades. Amb el poemari Tot és ara i res, (1970), li va arribar el reconeixement de la crítica i a partir d'aleshores va publicar de forma regular. El darrer poemari, Passeig d'aniversari (1984), va rebre nombrosos premis, entre els quals el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. Les seves traduccions de Rainer M. Rilke es van recollir en les publicacions Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985). Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.18/12/2006
Joan Vinyoli~
branques del mateix bosc
d'alzines i de roures.
No s'hi fan
flors noves.
L'heura
silenciosa apaga tota fressa
de passos.
aigües del son a traficar amb els peixos
de la memòria
al menys distanciadament
possible,
no perquè et responguin
veus abissals,
tan sols el moviment
de l'aigua negra, sumptuosa, rica
de qui sap quins secrets.
Estranyes nits...
Albes després:
el ganivet del dia
clivella els finestrons, penetra, llis,
un fi corrent de llum,
voleien
llençols blanquíssims, grans ocells, posant-se
sobre els pallers cremant de groc,
el rec
brogent es precipita en el saltant,
que l'engoleix.
S'estenen blats fins a la ratlla
de l'horitzó.
Els cavalls es desboquen.TARDA FOSCA
al fons d'un bosc d'alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?
la solitud, els somnis, el destí;
allò que és trànsit vers una altra vida,
la llum entre dos clars, vull retenir.
Com una rel desfent-se de la terra
cap a la llum d'inaccessibles astres,
així m'arrenca com el torb insomne
l'amor i em lliura a un altre. No hi penetra a penes
el sol.
Tens molt de fred
a l'hivern i ja no te'l saps treure.
Les fulles se'ns confonen
espessament.
Esperem la destral
del boscater, sense por.
Enlaces
.