[ѕαи]*

Marina__*

Tue, 29 May 2007 09:55:00 +0000

Marina

Tot és vora mar i núvols, amor meu,

ofegar-nos i no, tots dos, jugar

a les dues escumes, emmarcades

pel temps, l'ocell transeünt

i les meves ones, que moren al teu cor.

Celebrem-ho. Si ara ens besem

és que ens ho devíem i mai no n'hi haurà prou.

Estem malalts, és a dir, maleïts,

i et porto unes flors, encara calentes,

d'aquella terra, saps?, on havíem de viure.

Ho veus? Sí, ho veus. Enamorats,

obscens sobretot, llepats per la llengua

de l'aigua del mal, que ens neteja de Déu,

sense fita nocturna ni cap primer record,

no morirem de mort sinó de vida.

(L'ocell que udola, Barcelona, Columna, 1990) Marina et fa veure amb una conclusió que la vida és el que et fa morir, ja que si ets feliç com ho és ell amb el seu amor és quan pot morir, i a la seva conclusió apunta que ja si mor morirà de vida ja que és plenament feliç. Marina està format per tres estrofes compostes cada una d’elles per cinc versos respectivament. A la primera estrofa comença per introduir-nos una història d’amor, la seva.A la segona estrofa ens fa veure que li encanta la seva situació i com ho crida, ho vol manifestar en forma de besar-se amb la noia. Diu que estan maleïts per l’amor, malalts d’amor.Finalment, a la tercera estrofa, és quan conclueix el poema dient que estan enamorats, i que quan morin moriran feliços, ja que han viscut com ells més han desitjat.

Poeta del mes_ Màrius Sampere

Mon, 28 May 2007 17:04:00 +0000

Màrius Sampere i Passarell (Barcelona, 1928) és un poeta que no va començar a publicar la seva obra fins a finals dels anys seixanta amb’L Home i el límit, que va guanyar el premi Carles Riba en 1963 i va ser publicada cinc anys més tard. Durant la dècada dels setanta i vuitanta va guanyar diversos guardons com el Recull-Maria Ribas i Carreres de poesia o el Miquel de Palol, de Girona. Entre els noranta i principis del 2000 ha rebut el reconeixement del públic i de les institucions a la seva trajectòria amb premis com el qual atorga la Institució dels Lletres Catalans o el Serra’d Or de la crítica pel poema Subllum.

Poema2

Tue, 08 May 2007 22:43:00 +0000

Abdicación

                                     

Tómame, oh noche eterna, en tus brazos y llámame hijo tuyo.

Soy un rey que voluntariamente abandoné mi trono de ensueños y cansancios.

Mi espada, pesada en brazos flojos, a manos viriles y calmas entregué;

y mi cetro y mi corona los dejé en la antecámara, hechos pedazos.

Mi cota de malla, tan inútil, mis espuelas, de un tintinear tan fútil,

las dejé en la fría escalinata. Me desnudé de realeza cuerpo y alma.

Y regresé a la noche antigua y calma como el paisaje al morir el día.

En aquest poema remarco com Pessoa

utilitza una gran sinceritat. S'entrega

totalment.

Trobo que en una poesia és realment

molt màgic si es troba sinceritat a les paraules.

Poema1

Tue, 08 May 2007 22:25:00 +0000

Para ser grande, sé entero. Nada...

Para ser grande, sé entero. Nada

tuyo exageres o excluyas.

Sé todo en dada cosa. Pon cuanto eres

en lo mínimo que hagas,

Así en cada lago la luna entera

brilla, porque alta vive.

Aquest poema l'he elegit ja que realment té molta

part de raó, ja que a la vida s'ha de ser un mateix

i no pas disimular coses que tens, o voler fer veure

que n'en tens d'altres.

Per acabar diu que tothom té la seva pròpia lluentor.

El poema es forma per una sola estrofa composta per

sis versos.

És un poema senzill però amb paraules clares i

penetrants.

Fernando Pessoa

Tue, 24 Apr 2007 13:28:00 +0000

Fernando António Nogueira Pessoa (Lisboa, 13 de juny de 1888 — Lisboa, 30 de novembre de 1935), més conegut com Fernando Pessoa, és un dels majors poetes i escriptors de la llengua portuguesa i de la literatura europea. Va tenir una vida discreta, centrada en el periodisme, la publicitat, el comerç i, principalment, la literatura, en la qual es va desdoblegar en diverses personalitats conegudes com heterónimos. De dia Pessoa es guanyava la vida com traductor. A la nit escrivia poesia. No escrivia "la seva" pròpia poesia, sinó la poesia de diversos autors ficticis, diferents en veu, estil i maneres. Va publicar sota diversos heterónimos (dels quals els més importants són Ricardo Reis, Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Bernardo Soares), i fins i tot va publicar crítiques contra les seves pròpies obres signades per les seves heterónimos. Havent viscut la major part de la seva joventut a Sud-àfrica, on va estudiar durant la seva joventut, la llengua anglesa va tenir importància en la seva vida, doncs Pessoa traduïa, treballava i pensava en aquest idioma. La figura enigmàtica que es va convertir motiva gran part dels estudis sobre la seva vida i la seva obra. Va morir per problemes hepàtics als 47 anys en la mateixa ciutat que naixés, deixant una descomunal obra inèdita que encara suscita anàlisi i controvèrsies.

JOAN BROSSA

Mon, 19 Feb 2007 14:29:00 +0000

"SILENCI"

Escolteu aquest silenci

Aquest poema m'ha sobtat molt, en poques paraules diu gran cosa. El silenci sembla que no diu res, però és més aviat el contrari. Es podria dir mil coses per definir el silenci, però el millor és no dir res.

JOAN BROSSA

Mon, 19 Feb 2007 14:25:00 +0000

"EL TEMPS"

Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat
-ja ha quedat enrera després de la lectura.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra
percepció.

Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.

Aquest poema m'ha agradat ja que porta molta raó, quan dius una cosa ja queda en el passat; quan l'estàs dient és el present, però molt ràpidament passa a ser part del passat. I quan veus un text que has de llegir en un futur inmediat, formaria part del futur, després del present i més tard, del passat. A part, tracta d'un tema que fa refelxionar molt.

JOAN BROSSA

Mon, 19 Feb 2007 14:21:00 +0000

Joan Brossa i Corb, poeta en idioma català per al qual no existien distincions de gènere (literari, escènic, visual, objetual...), va néixer el 19 de gener de 1919 i va morir el 30 de desembre de 1998 a Barcelona.Va participar en la Guerra Civil Espanyola, en el bàndol republicà, en la qual va resultar ferit. Va anar en plena contesa quan es va iniciar en l'escriptura. L'interès en la psicologia i l'obra de Freud li suggereixen la creació d'imatges hipnagógicas i li acosten a l'automatisme psíquic i al surrealisme.Mallarmé, para Brossa un exemple de rigor intel·lectual i un autèntic precursor del cal·ligrama, abans fins i tot que el propi Apollinaire, li inspiren la creació de poesia visual. En 1941 coneix al poeta J.V. Foix, màxim exponent del surrealisme literari català del període anterior a la Guerra Civil, qui es converteix en altra influència important i a través del com entra en contacte amb els integrants del grup ADLAN, amb el pintor Joan Miró i el dinamitzador artístic Joan Prats. Amb ells explora les diverses avantguardes europees, entre unes altres el surrealisme i el dadaísmo. En 1948 participa en la creació de la revesteixi Dau al Set amb els pintors Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats, el polígrafo Juan Eduardo Cirlot i el filòsof Arnau Puig, que significa un punt de referència cabdal per a l'avantguarda artística catalana de l'època, en clar contrast amb el marasme intel·lectual imperant sota el primer franquisme. La relació (1947-1951) amb el poeta brasiler Joo Cabral de Melo Net, l'amistat del qual conservarà tota la vida a pesar que no es tornaran a veure fins a 1993, li retorna el contacte amb la realitat quotidiana i li incita a conèixer el marxisme. L'obra de Brossa guanya en profunditat política i assumeix un compromís social que mai abandonarà.La lectura de filosofia i religions orientals, especialment sobre el zen li reafirmen en la seva vivència de la importància de la senzillesa de les coses i la recerca de l'equilibri. No menysprea, no obstant això, la perfecció formal, per a això s'exercita en el soneto (com el seu referent Mallarmé), l'oda en estrofa sàfica i singularment en la sextina, dificilísima composició poliestrófica d'origen medieval. La seva obra literària, de dimensions enormes i en part encara inèdita, va ser redactada exclusivament en llengua catalana. Públicó uns 80 llibres. Ha estat objecte de traduccions a l'espanyol, al francès, a l'anglès, a l'alemany, a l'italià, al portuguès, al suec, al neerlandès, a l'hongarès, al polonès, al checo, al japonès i a l'esperanto. Gràcies a la immediatesa de la seva poesia visual, objetual i corpòria ha arribat a ser universalment conegut, àdhuc a risc que el gènere més conreat pel poeta, el literari en general, segueixi sent gairebé desconegut fins i tot en ambients internacionals que valoren a Brossa menjo artista plàstic de referència. Joan Brossa va ser guardonat amb els premis Lletra d'Or (1981), Ciutat de Barcelona (1987), Medalla Picasso de la UNESCO (1988), Nacional d'Arts Plàstiques (1992) i Nacional de Teatre (1998). Era membre d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. En 1999 i a títol pòstum va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Joan Vinyoli.

Mon, 15 Jan 2007 17:08:00 +0000

Joan Vinyoli (Barcelona 1914-1984) Poeta d'una fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestionava des de l'interrogant de la fe. El va incitar a escriure una frase de Rilke: "la poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències". Va guanyar el premi Óssa Menor, 1951, amb el recull Les hores retrobades. Amb el poemari Tot és ara i res, (1970), li va arribar el reconeixement de la crítica i a partir d'aleshores va publicar de forma regular. El darrer poemari, Passeig d'aniversari (1984), va rebre nombrosos premis, entre els quals el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. Les seves traduccions de Rainer M. Rilke es van recollir en les publicacions Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985). Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Joan Vinyoli~

Mon, 18 Dec 2006 17:16:00 +0000

POEMES DE JOAN VINYOLI.

BRANQUESTornem a ser
branques del mateix bosc
d'alzines i de roures.
                                No s'hi fan
flors noves.
                  L'heura
silenciosa apaga tota fressa
de passos.

LA NIT I EL DIA

Baixem a les profundes
aigües del son a traficar amb els peixos
de la memòria
                       al menys distanciadament
possible,
              no perquè et responguin
veus abissals,
                      tan sols el moviment
de l'aigua negra, sumptuosa, rica
de qui sap quins secrets.
                                       Estranyes nits...
Albes després:
                       el ganivet del dia
clivella els finestrons, penetra, llis,
un fi corrent de llum,
                                  voleien
llençols blanquíssims, grans ocells, posant-se
sobre els pallers cremant de groc,
                                                     el rec
brogent es precipita en el saltant,
que l'engoleix.
                       S'estenen blats fins a la ratlla
de l'horitzó.
                   Els cavalls es desboquen.TARDA FOSCA

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d'un bosc d'alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?

EL POETA ADOLESCENT Diré el contorn dels arbres i muntanyes,
la solitud, els somnis, el destí;
allò que és trànsit vers una altra vida,
la llum entre dos clars, vull retenir.

Com una rel desfent-se de la terra
cap a la llum d'inaccessibles astres,
així m'arrenca com el torb insomne
l'amor i em lliura a un altre.            No hi penetra a penes
el sol.
         Tens molt de fred
a l'hivern i ja no te'l saps treure.
Les fulles se'ns confonen
espessament.
                     Esperem la destral
del boscater, sense por.

Víctor Català.

Mon, 11 Dec 2006 21:07:00 +0000

Com has pogut veure, la personalitat de Caterina Albert havia provocat interpretacions de tota mena. Fins a quin punt consideres que això és important. Ho hem de tenir en compte a l%u2019hora de llegir la seva obra? Penja al teu bloc la reflexió que escriguis sobre aquest tema.

Crec que no ha de ser totalment necessari conèixer la vida dels autors a l’hora de llegir-ne‘n la seva obra. Una història està feta per llegir-la des de que comença fins que acaba. No obstant, si coneixes alguns aspectes sobre la vida del autor, es pot interpretar molts aspectes d cada obra. En el cas de Solitud, podem relacionar l’època on vivia Caterina Albert, el paper de la dona en la societat en que vivia,... i com hi va influir en la seva obra. Encara que per llegir la seva obra no cal conèixer-la a fons.

Josep Vicenç Foix*

Mon, 04 Dec 2006 17:07:00 +0000

Anem a saber més sobre Josep Vicenç Foix[!]

J. V. Foix (Barcelona, 1894-1987). Poeta influït pel Noucentisme i fascinat per les avantguardes, ell mateix es defineix com "un investigador de la poesia". Comença a publicar abans de la guerra civil espanyola, però el reconeixement com a poeta de gran qualitat no li arribarà fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Incorpora al seu bagatge cultural tant la poesia trobadoresca i medieval italiana, com el surrealisme i el futurisme. Col·labora a les principals revistes catalanes i destaca com a difusor del nou art d'avantguarda, tant literari com plàstic. Publica també llibres de prosa poètica com Gertrudis (1927) i KRTU (1932), fortament influïts pel surrealisme. La guerra civil espanyola i el franquisme estronquen el seu treball periodístic. D'entre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). L'any 1973 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Va ser un dels primers cinc membres i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

El poeta del mes

Mon, 13 Nov 2006 14:48:00 +0000

INFORMEM-NOS SOBRE SALVADOR ESPRIU

Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners el 1913. Estudià Dret i Lletres a la Universitat de Barcelona. Pot ésser considerat com un dels millors poetes catalans de la segona meitat d'aquest segle. La seva obra abasta també la narració i el teatre. Els principals reculls en què s'aplega la seva poesia són Cementiri de Sinera, Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur, La pell de brau i Llibre de Sinera. La seva poesia ha estat definida per ell mateix com a meditació constant de la mort. La vida és un "laberint grotesc" -s'hi refereix en la seva obra en prosa Ariadna al laberint grotesc-; al final d'aquest, hom troba la mort : la fi absoluta de l'home, el no-res. La seva visió de la vida, tremendament pessimista, com la de molts autors contemporanis -pensem en Camus, si més no-, no desemboca en una desesperació capaç de menar al suïcidi, sinó en una ètica agnòstica que valora la vida terrenal com a única certa. Però Espriu no es para en la sola contemplació de la mort. En treu una lliçó : cal viure, perquè aquesta vida, al capdavall, és l'únic bé de l'home. I perquè estima la vida, estima la "sagrada vida de l'arbre" i també la seva "dissortada pàtria". Pel que fa a la seva creació teatral, cal esmentar en un lloc molt destacat la Primera història d'Esther. L'acció té lloc, d'una manera indestriable, a l'antigua Susa i a la Sinera del poeta; la situació del poble jueu sota Asuer esdevé la clau que permet d'interpretar la situació de la Catalunya contemporànea i la posició cívica de l'autor.

Salvador Espriu va morir al 1985.

LA SEVA POESIA

Les roses recordades
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril ? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suament els nostres
petits noms, i ens somreia.

Aquest poema de Salvador Escriu l’he escollit perquè m’agrada. I m’agrada perquè sento la nostàlgia posada en aquesta poesia. Parla d’un record, una imatge en el pasta. Aquest és un record ple d’amor, dels dies de Sant Jordi. El poema fa com si es dirigís a algú, segurament a la seva estimada, pel fet de parlar-li tendrament d’aquella situació

Versos, enllà del camí

D'un vell color de plata
jo voldria que fossin
els meus versos: d'un noble,
antic color de plata.

Davant la mort, que porta
secrets senyals al rostre
que jo veig en mirar-me,
cerco amb ells extingides
veus del mar, pas de núvol,
les distants primaveres.

Trist i lliure, camino,
davant la mort que em mira,
a la llum, per la plata
antiga dels meus versos.

Aquest poema m’agrada per les dures paraules que fa servir el narrador.

Veu la mort davant seu i principalment el que fa és assumir-ho i continuar endavant.

També ens descriu com nota aquest futur ; diu que nota senyals de vellesa al seu rostre, del pas del temps i de tota la seva experiencia.

El color plata fa referència a la noblesa, a tot el que ha passat. Al primer i últim vers fa referència a això, als versos que va escriu-re en el passat, per tant, a tot el que va passar

El poeta del mes

Sun, 15 Oct 2006 14:53:00 +0000

APRENEM MÉS SOBRE MIQUEL MARTÍ I POL

Miquel Martí i Pol va néixer a Roda de Ter (Barcelona) a l’any 1929. És el poeta a la llengua catalana que encara és viu més popular i llegit. També ha escrit prosa i ha realitzat traduccions. Als catorze anys va començar a treballar en el despatx d’una empresa textil fins que va haver de deixar-ho, a l’any 1973, a causa d’una enfermetat. La seva poesia, basada en la seva pròpia vida, relata la seva pròpia enfermetat creant un paisatge interior que transmet serenitat. Són un exemple:Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974), i Quadern de vacances (1976). El reconeixement públic arriba amb la publicació de “Llibres del Mall” de tres volums de l’Obra poètica: L'arrel i l'escorça, El llarg viatge i Amb vidres a la sang i, sobretot, també amb Estimada Marta, al 1978. Ha estat traduït a molts idiomes i a l’actualitat es reedita la seva obra poètica completa.
Al llarg de la seva vida ha rebut, entre altres, premis com el Premi de la Crítica, el Premi Ciutat de Barcelona (a traducció i a poesia), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Medalla d’Or al Mèrit a les Belles Arts, la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Literatura i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.Entre la seva obra musicada, destaca l’àlbum “Un pont de mar blava”.Els homenatges populars s’han multiplicat des de el seu setanta aniversari. Una mostra de la importància popular de la seva obra, destaca el fet de que, durant el 1999, la majoria dels ajudants catalans aprovin la recomanació de les institucions culturals corresponents a que sigui presentada la seva candidatura al Premi Novel.

També és membre de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

AUTORRETRAT Mastego idees, mots i alguna fullade menta per alleugerir l'estòmac.Hi ha cops -no pas per gust-que se m'empassengrumolls i m'ennuego. Tossiria,llavors, si encara fos tan circumspectecom havia estat sempre. Em pasaria un mocador ven blanc davant la bocai giraria el cap, i els que em veiessindirien: És modèlic, no hi ha dubte.Però ara no puc. Ara quan tusso faig un renou insòlit, se'm sorolla tot el cos i esbufego amb una fúriaincontrolable i agressiva. Tota la fúria, tal volta, que amagava

darrera el mocador, anys endarrera.

●Aquet poema l'he escollit perquè, com ja he dit, reflexa molt bé la seva enfermetat, el que ha patit, els seus sentiments més intensos. Ens parla també del que a ell li agradaria fer, del que voldria demostrar, si pogués. Els sentiments que produeix una enfermetat, no són pas bons, al contrari. És, tot plegat, un conjunt de remordiments, d'intensos sentiments que parlen de la seva infelicitat. Amb aquest poema es manifestava Miquel Martí i Pol, i feia arribar als lectors el que sentia més cercanament.●

welCOmE!

Tue, 19 Sep 2006 09:30:00 +0000

Benvinguts al meu espai!! En aquest blog insertaré un seguit de poemes que pertanyin al meu gust de la literatura i llengua catalana. Espero els vostres comentaris!

[A][D][É][U][!]