[ѕαи]*

Aquest poema l'he elegit ja que realment té molta

part de raó, ja que a la vida s'ha de ser un mateix

i no pas disimular coses que tens, o voler fer veure

que n'en tens d'altres.

Per acabar diu que tothom té la seva pròpia lluentor.

El poema es forma per una sola estrofa composta per

sis versos.

És un poema senzill però amb paraules clares i

penetrants.

Tómame, oh noche eterna, en tus brazos  y llámame hijo tuyo.

Soy un rey  que voluntariamente abandoné  mi trono de ensueños y cansancios.

Mi espada, pesada en brazos flojos,  a manos viriles y calmas entregué;

y mi cetro y mi corona  los dejé  en la antecámara, hechos pedazos.

Mi cota de malla, tan inútil,  mis espuelas, de un tintinear tan fútil,

las dejé en la fría escalinata.  Me desnudé de realeza cuerpo y alma.

Y regresé a la noche antigua y calma  como el paisaje al morir el día. 

En aquest poema remarco com Pessoa

utilitza una gran sinceritat. S'entrega

totalment.

Trobo que en una poesia és realment

molt màgic si es troba sinceritat a les paraules.

Marina